Aquest és part del capítol en què es parla d'aquest vehicle. Cal tenir en compte que a l'any 1936 existien molt pocs cotxes i els tenien, sobretot, gent més adinerada.
Pere Pi Cabanas recorda un dia als inicis de la guerra que anava amb uns amics en bicicleta. “Un dia pujant pel cementiri de Granollers venint de Cardedeu, ens vam aturar al costat d’unes vinyes. Els set o vuit que anàvem vam deixar la bicicleta en un racó per menjar raïm. Ja era tard i de repent vam veure el ‘cotxe fantasma’. Vam escoltar uns trets i vam marxar més ràpid que en Cañardo. Vaig arribar a casa, que la teníem a la carretera, i després vaig veure que passava el mateix cotxe. Ens vam assabentar que havien matat el gendre del duc de Solferino”.
En el context revolucionari es generalitzà el cotxe o auto fantasma, un automòbil que en la memòria popular s’havia utilitzat per fer escorcolls i detencions il·legals que acabaren sovint amb la mort. Molt s’ha parlat d’aquest vehicle, que era de fet el cotxe (o més d’un) utilitzat pels responsables del Comitè Revolucionari. És clar que de seguida va adoptar el nom de ‘fantasma’ arreu del país perquè era el vehicle en el qual es cometien els assassinats durant la revolució. Hi ha poques informacions sobre qui anava al cotxe. A Granollers la Causa General franquista denuncià a diversos persones que conduïen aquest automòbil.
Alguns testimonis, com Joan Riera, asseguren que era un Mercedes descapotable de color gris fosc incautat pel Comitè a Cardedeu. Altres creuen que era un Chrysler tapat, com indica Joan Pi que treballava al Garatge Baulenas i més d’una vegada li havia tocat netejar. Tomàs Coll deia a El Tot de Granollers que era un Mercedes esportiu de color vermell que fou requisat a Esteve Fernández de can Rosanes de la Garriga. Albert Masat havia sentit a dir que “era un automòbil de Can Massó dels Saldos que a la part de davant portava una sirena”.
Una altra de les característiques és que tenia una campaneta. Tomàs Coll assegura que tenia un so característic “i quan l’escoltaven, la gent ja tremolava”. Manel Pagès diu que hi havia un Citroen d’11 cavalls negre requisat a en Puig dels taxis que el consideraven com a cotxe fantasma. En alguns casos actuava en plena llum del dia però la major part de vegades ho feia de nit per passar desapercebut. Segons Carles Roig en el seu estudi sobre el fenomen dels incontrolats, la intervenció del ‘cotxe fantasma’ o ‘el passeig’ “passava quan un comitè local feia venir un comitè veí més o menys llunyà o conegut per realitzar aquestes accions, quedant així immune de tota responsabilitat. Els membres d’aquest cotxe tenien tota la informació que els calia per dur a terme la seva tasca selectiva i precisa”. Gent d’altres pobles coneixien aquell vehicle. Segons Jaume Cors, de Parets, “un dia es va presentar el Mercedes de Granollers. Quan van anar a buscar a la víctima, diversa gent del poble no va permetre que ho fessin i li van rebentar les rodes”.
El 1936 no tots els granollerins disposaven de cotxe. El nombre d’ aquests vehicles era reduït i tan sols en tenien els que disposaven d’algun negoci, propietaris o els que necessitaven un vehicle pel seu treball. “El 1936 ben poques persones tenien un cotxe. A casa meva no en teníem cap. No era normal disposar-ne”, diu Pere Diumaró, llavors un nen que vivia amb els seus pares i avis a la Taberna de Can Peret, a la cantonada amb la plaça de la Corona. A partir de l’esclat de la guerra, el cotxe fou un objecte molt preuat i es van requisar gran part dels vehicles de Granollers. Albert Masat recorda que als primers dies de la revolució “el primer que requisaren foren tots els cotxes i anaren a les cases bones a arreplegar el que podien. Recordo un propietari català que tenia un negoci a Montevideo i que aquells dies es trobava a Granollers. Ell disposava d’un Fiat i vivien al carrer Ricomà amb la seva dona italiana. Es deia Valentí Diviu i havia estat propietari de casa nostra. Li van requisar el cotxe però crec que res més. Millor per als milicians perquè la seva dona, Antonia Do Battoglio, era una italiana de molt caràcter i geni”.
De cotxes en circulaven ben pocs i per això qui en tenia es deixava notar molt. Manel Pagès recorda que hi havia ‘El milionari de la Roca’, que tenia cotxes de qualitat “i sempre es passejava amunt i avall amb els seus automòbils. Es posava al costat del Casino quan sortia tothom i es quedava allà dret ensenyant les claus del cotxe aviam si picava alguna”. Teresa Soley reconeix que un dels cotxes del ‘milionari de la Roca’ l’havia conduït Cebrià Clavera, el seu cunyat, i el portava amunt i avall per la carretera. “Això el va fer mal veure, tot i que només el portava perquè li agradaven molts els cotxes però segur que no l’havia anat ni a requisar”. Manuel Pagès també disposava d’un cotxe Essex que també va ser requisat: “El 19 de juliol de 1936 vaig anar cap a la Fonda Europa i se’m va acostar un noi que treballava al nostre forn de pa, en Gudayol, en companyia d’un altre que portava un sac a l’esquena on es veia que hi duia una escopeta. Em va dir que requisaven els cotxes de Granollers per anar a Barcelona a aturar el feixisme i em van demanar si els hi podia entregar i els hi vaig donar. Després vaig anar cap al Casino, on era el meu pare, i li vaig explicar tot. Em va dir que ben fet perquè calia aturar el cop”.
Altres cotxes confiscats foren els del cambrer Manel Coll que va denunciar que el seu Renault se’l van quedar les Joventuts Llibertàries i després el van dur avariat a Can Baulenas on fou desmuntat. Joan Barnils, nascut a Hostalets de Balenyà i resident a Granollers, era un tractant de tripes. Denunciava que un dia de desembre de 1936 es van presentar dos individus i li van requisar la motocicleta marca Altomoto de tres cavalls i mig de força. Van deixar un paper signat pel Departament de Defensa. La moto estava al Garatge Eloy. Aquesta motocicleta va ser utilitzada per fer controls i després la van dur al front d’Aragó. El 1936 Josep Baulenas, propietari d’un conegut Garatge i taller, disposava de diversos cotxes i li foren confiscats. Leonor Llorens tenia un Renault, Pere Colomer un Ford de 4 cilindres, el pintor Vicenç Albarranch un altre Opel, Rafael Prades un Ford, Adelí Serra –que el seu pare tenia un negoci de roba- tenia un Citroen o Elvira Anglada un Ford. Juan Ramírez Vidal, nascut a Alhama (Múrcia) el 1909, treballava com a viatjant pel propietari Rosselló de Sant Feliu de Guíxols i disposava de vehicle, Dolors Cucurella tenia un Opel, Antoni Borrell disposava d’un Peugeot, Magí Anglès –responsable de la Creu Roja- un Citroen, Jaume Pous–que treballava d’agent d’assegurances Plus Ultra- anava amb un Opel de 4 cilindres, Ramiro Traveria i Joan Simon amb un Fiat, Pere Marimon un Delage, l’Opel de Francisco Javier Riera Marsà o Jaume Sanarols que tenia un Hanomay, per citar-ne alguns.
A partir del 18 de juliol, es tenia constància de baixes de vehicles, sobretot perquè molts foren requisats pel Comitè Antifeixista. És el cas de la dona d’Esteve Trullàs que donava de baixa el seu cotxe Delage de 17 cavalls el 30 de setembre després de l’assassinat del seu marit i la desaparició del vehicle. Eduard Corbera també donava de baixa el seu Opel que fou confiscat. El vehicle de Josep Masana fou traslladat a Barcelona, el de Gertrudis Gasset perquè el seu Ford havia desaparegut. A Silveri Botey també li confiscaren el seu Essex Sedan, mentre que a Josep Amigó un Chevrolet. El Mercedes Benz de Pere Roig, que tenia una coneguda fàbrica de sabó al carrer Bruniquer, també li confiscaren. Un altre automòbil requisat fou el Citroen de Francesc Parellada de la Fonda Europa. El Chevrolet que transportava els passatgers que anaven des de la Fonda Europa a l’Estació del Nord fou incautat. També es va quedar sense el seu Citroen el fuster Josep Jonch, entre d’altres.
