Els fets del 6 d'Octubre de 1934 a Granollers

Avui, 6 d'octubre, es compleixen 79 anys dels denominats fets del 6 d'octubre de 1934, que va ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola i que va portar a algunes morts, empresonaments del president de la Generalitat i repressió a les institucions catalanes.
A Granollers també, en un primer moment, els sectors d'Estat Català també van secundar aquesta insurrecció però de seguida van deixar les armes. Llavors es va producció una revolta anarquista que va posar amb molts problemes la caserna de la Guàrdia Civil, que era al Carrer Conestable de Portugal, i va provocar l'arribada de tropes de l'exèrcit que van llançar unes quantes canonades contra l'edifici de l'Ajuntament on estaven amagats els anarquistes de granollerins. Aquest és un fragment del llibre on parlo d'aquests fets i que és un signe més del que passaria dos anys més tard.


"A part dels conflictes laborals, Granollers també fou un dels llocs on els denominats ‘Fets del 6 d’Octubre’ de 1934 van tenir una repercussió a Catalunya i que també són un element més per entendre la revolució que es produí a la localitat a partir del 18 de juliol de 1936. Aquests fets tenen com a rerefons les crítiques contra el nou govern estatal i l’entrada de ministres de la CEDA, el partit de les dretes espanyoles i considerat poc republicà, i per la negació de la llei de Contractes de Cultiu. A Catalunya, el president Companys proclamà l’Estat Català però tan sols fou recolzat pels independentistes. La CNT no va actuar tret d’alguns llocs com a Granollers, que ho va fer de forma autònoma.
El 5 d’octubre al matí va circular el rumor que a Barcelona havia esclatat una vaga general. Cap a les onze del matí començà una vaga a Granollers. Els taxis de la plaça Maluquer i Salvador es van retirar i empreses com Can Pinyol o els tallers de La Gralla van aturar la feina. A la tarda, les botigues tancaren, tret dels cafès. En aquella mateixa nit un grup d’obrers va anar a la Porxada i va obrir el local de la CNT clausurat.
Des de l’ajuntament, encapçalat per Esteve Camillo, es va fer un pregó al vespre perquè l’endemà les botigues obrissin. “Els del Sometent armats patrullaven per la ciutat per mantenir l’ordre. Tot i això, transcorregué el dia sense incidents”, indicava Ferran Salamero, corresponsal de La Vanguardia. Com cada dissabte les autoritats demanaven que s’anés a cobrar la setmanada. A la ràdio sonaven himnes patriòtics catalans i el missatge del conseller de Governació, Josep Dencàs, era el de mantenir l’ordre. A la nit els cambrers van fer vaga i als bars només hi servien els propietaris.
A l’endemà, el 6 d’octubre, l’ambient estava enrarit esperant notícies de Barcelona. A les 8 i 12 minuts del vespre, els granollerins escoltaren a la ràdio el president Companys proclamant l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i declarant que s’havien trencat les relacions amb el govern central. A dos quarts d’onze de la nit “la campana grossa brandà toc de Sometent”. De militants d’Estat Català n’hi havia ben pocs a Granollers. Entre ells Josep Coll, president de la Joventut d’ERC-Estat Català. Cap al 1933 també s’havia creat una delegació del Partit Nacionalista Català, un grup separatista escindit d’ERC i d’Estat Català. En formaren part Font de Falgà, com a president, Arnald Vilardebó com a secretari, i Manel Pagès com a vocal. Pagès comenta que Vilardebó, un estudiant d’enginyeria tèxtil, de seguida es va destapar “En pocs dies gestionà un local: un primer pis amb una gran balconada a la que d’un pal hi penjà una gran senyera amb l’estel blanc sobre camp triangular blau, davant de l’Hotel Europa. Havia convertit el cafè de l’Europa en tribuna de controvèrsia política,... Malauradament fou agressiu vers els altres partits que no tenien el seu credo, especialment contra els anarquistes. Va esclatar amb pamflets insultants i absents del més elemental sentit polític. Perdé allò que havia guanyat. El van apallissar. El traslladàrem més mort que viu a Barcelona i el partit es va dissoldre”.
Fins a aquells moments, a Granollers no s’havien produït incidents sagnants. Però abans de mitjanit del 6 d’octubre, grups de gent armada van recórrer els centres polítics considerats desafectes i van iniciar destrosses. Es van dirigir al Centre Tradicionalista i van llançar pel balcó el seu mobiliari. Es va fer una gran foguera al mig del carrer sense que el Sometent fes res per impedir-ho. Això es va repetir al local de la Lliga, a Can Compte. Al Centre Catòlic, “elements que es deien de l’autoritat van fer un registre i van clausurar l’edifici posant un cartell que deia ‘Clausurat governativament’ amb un segell de l’alcaldia. Fou assaltat el Centre Radical d’Aliança Republicana i alguns dels que van entrar van aprofitar per refrescar-se amb diverses begudes”. Diumenge al matí ja no es sentia música patriòtica a la ràdio. L’exèrcit ja tenia controlada la situació a Barcelona i els membres d’Estat Català de Granollers van tornar cap a casa seva. Al migdia del diumenge 7 d’octubre, un grup de gent, bàsicament de la CNT, anà a la Porxada i pujà a la Casa Consistorial animant a la rebel·lió contra el feixisme. A aquella hora la gent sortia de missa. Van tallar les comunicacions de telèfon i telègraf i es van fer escorcolls a la recerca d’armes. Es requisà un Talbot de la vídua de Joan Montañà i un taxi de Marià Puig. “En aquells moments va iniciar-se la veritable revolució”, afirma Fèlix Rodrigo quan la CNT s’apoderà de les armes que havien deixat els d’Estat Català. Un article al diari La Solidaridad Obrera (22/01/35) indicava que en un primer moment “las autoridades locales que junto Esquerra, Estat Català, Partit Nacionalista y toda una mescolanza de partidarios y colores descoloridos que les vimos durante la semana fusil al hombro parando autos, requisando camiones y haciendo registros y mil alardes de chulería, envalentonados por la impunidad con que contaban, se los tragó la tierra cuando llegó el peligro”.
Al migdia els revolucionaris eren els amos de la ciutat. Requisaren un camió i mitja dotzena d’homes van anar cap a les Franqueses a buscar dinamita. A les 4 de la tarda els revolucionaris, que eren més d’un centenar, s’apoderaren de l’autobomba dels Bombers i l’ompliren de benzina. Salamero comentava que es presentaren “al ‘poste’ de benzina de Can Armengol a la plaça dels Porcs amb uns camions de regar buits. Exigien que l’Armengol, per la seva religiositat, l’omplís de combustible per incendiar l’església. No va tenir cap altra alternativa. Així que va caldre bombar fins omplir aquell ‘trasto’. Ho feu resant i a cada bombada anava dient: Que no cremi”. Van dur el camió davant de l’església de Sant Esteve i del col·legi de Sant Josep i van ruixar-los amb benzina. A les 5 arribaren una vintena de guàrdies civils que impediren l'incendi. El Diluvio dóna una altra versió, “explotó un artefacto en las puertas de la iglesia que debía facilitar la entrada para su incendio; pero después, atendiendo indicaciones amistosas o decisión propia, prescindieron del auto-bomba, sin llevar a cabo los propósitos”. (11-10-34)
Els guàrdies civils “entraren pel carrer Santa Esperança, davant de l’Ajuntament i van ser rebuts a trets i un dels guàrdies, l’Hernández, que quasi sempre solia estar sota influències etíliques, va ser ferit a una cama”, comentava Agustí Lorenzo. La Guàrdia Civil, en no controlar la situació, s’agrupà a la caserna del carrer Conestable de Portugal. Va ser una nit de molts trets. Van ser ferits lleus dos guàrdies, Antonio Torregrosa i Felipe Gómez –procedents de Sant Celoni- i greus Adolfo Hernández i Pere Llop. Foren atesos pel dentista Bossy i pel metge Francesc Merino a la Creu Roja. Mentrestant els anarcosindicalistes van fer una barricada davant de la Fonda Europa. Pere Diumaró, que vivia a la Taberna de Can Peret que feia cantonada amb la plaça de la Corona, recorda aquells fets. “Quan hi havia problemes al carrer el meu avi em deia que anés cap a dalt a les golfes. Des de la finestreta vaig poder veure com des de la cantonada els revolucionaris anaven disparant trets cap a la caserna. Després arribaren els soldats”.
Segons La Vanguardia, “cuando ya los guardias civiles sitiados acababan las municiones, a primeras horas de la mañana, con exposición de su vida logra salir a la calle la esposa de un guardia, llamada Enriqueta Olbera, y comunica telefónicamente con Barcelona pidiendo refuerzos”. La gent es va adonar com les gastaven els revolucionaris però també de la resposta de l’exèrcit. L’entrada de les tropes a Granollers, formades per cavalleria, infanteria i artilleria, va ser contundent. Eren uns 50 homes i anaven amb dos canons de la sisena bateria del regiment de muntanya número 1, dues companyies d’infanteria, 80 homes del novè de Cavalleria i una secció de 20 guàrdies d’assalt. Van arribar cap a dos quarts de deu del matí per la carretera N-152 passant pel pont del riu Congost i allà ja van disparar uns trets d’advertència. Després entraren pel carrer Prat de la Riba, Alfons IV i la plaça de la Corona on van emplaçar un canó tot disparant una altra salva que foradà un dels fanals que hi havia a la voravia del llavors carrer Doctor Robert. Els guàrdies d’assalt van anar a La Unió Liberal per dispersar a cops de porra els que es trobaven allà. Després anaren pel carrer Santa Esperança i entraren a la plaça de la Porxada. A la cantonada de Can Burgués es van aturar en rebre trets des de l’Ajuntament. Des d’allà van disparar foc de canó a la façana del consistori. Una vintena de canonades van fer blanc i els que estaven dins es van anar escapolint per darrere. Abans de les dotze del migdia ja s’havien apoderat de l’edifici. Esteve Velilla diu que un projectil va anar directament al rellotge de l’Ajuntament. “D’aquest fet va sortir una cançó als Coros de Can Mariano. Deia ‘Busca la busca que la busca no trobaràs’ referent a la canonada que van tirar a una de les agulles del rellotge del consistori”. Després de les canonades, al rellotge li faltaven els 6 i 9. Francesc Forniés recorda que un projectil “va passar pel mig d’una farola de davant de l’Ajuntament i encara s’aguantava dreta”. Els revolucionaris es van escapar per la part de darrera de l’Ajuntament, al passatge Sant Bartomeu. “Va quedar plantant cara, tota sola, una noia fins que al final també es va escapolir pel mateix camí que els seus companys”, segons Pere Crusellas al llibre ’60 anys després’ i Agustí Lorenzo a ‘La nena’. La Gralla assegurava que era un jovenet “contusionat i mig asfixiat pel fum de la pólvora, el qual fou curat i detingut”. El Correo Catalán deia que molts dels “rebeldes consiguieron fugarse y salir de la ciudad, hacia el campo por donde la tropa les persigue, especialmente al que acaudillaba a los rebeldes conocido por Paulet” (10/10/34).
El Comandant García Gomis cridà l’equip de govern i l’alcalde Camillo fou detingut. Francesc Bofill s’encarregà de l’alcaldia. L’edifici de l’Ajuntament va quedar malmès. Tant la façana, com el balcó central, el rellotge i diverses finestres van quedar perjudicades a l’igual que el saló de plens, el departament destinat al Jutjat a la planta baixa, el saló i la secretaria. Les caixes de cabdals estaven forçades i la documentació era per terra. Es va habilitar provisionalment l’edifici de l’Escola de Música. Dies després dels fets, el ban signat pel comandant prohibia la formació de grups de més de tres persones, així com les reunions a centres i societats. Els desperfectes foren valorats en 30.000 pessetes.
Granollers havia viscut quatre dies molt moguts. Va morir Joaquín Aparicio, veí d’Alcanyís i representant de Renault, que viatjava en un taxi i es va veure immers en el tiroteig. “Per justificar-se, els soldats van dir que era un súbdit francès i que al no fer cas al senyal d’atur el van disparar. No era veritat, van fer-ho quan baixava del cotxe, caient mort a terra”, relata Agustí Lorenzo. Ana Rodríguez fou ferida quan mirava per la finestra de casa seva. Els detinguts van ser conduïts al Dipòsit Municipal, mentre que les tropes s’allotjaren a la Caserna. A més de l’alcalde, es va detenir, entre altres, a Pere Iglesias, Lluís Jiménez, Joan Escrits, Bartomeu Fitó, Cebrià Clavera, Genís Mayordomo o Emili Rossell, “a qui fou concedida llibertat provisional per raó que la seva esposa ha donat a llum un nen”. (La Gralla, 11-11-1934) A més la Justícia reclamava a Magdalena i Joan Pericas, Vicenç Marcet, Joan Ruaix, Esteve Serras, Josep Coll, Manuel Fabregat, Llucià Paulet, Valeri Mas i a l’excap de policia, Pablo Lope. Foren alliberats Miquel Ter, Josep Piñel, Joaquim Piera, Ramon Mestre, entre altres".

La filla de Pedro Roca, un anarquista de Granollers

L'altre dia em va trucar la néta d'un anarquista de Granollers, Pedro Roca Prieto. Em va dir que estava molt sorpresa i entusiamada perquè va descobrir el meu llibre i a més destacava biografia que hi ha del seu avi. La seva mare Dolors, filla de Pedro Roca, que té 80 anys, la va deixar a Granollers a una família de Granollers quan es va exiliar el 1939. Roca va marxar cap a Mèxic i va morir el 1941. Va descobrir coses que desconeixia del seu pare i que vaig poder localitzar en arxius, llibres i fonts orals. Aquesta és una de les coses que em fan enorgullir més d'aquest llibre ja que aquesta senyora, a la seva edat, ha pogut conèixer més dades del seu pare ja que ella a penes tenia sis o set anys. Un dia d'aquests quedarem amb la filla i la néta i conversarem més sobre qui era el seu pare i la situació que li va tocar viure en aquells complexos i difícils anys.

Aquesta és la ressenya de Pedro Roca Prieto. Nascut el 29 (en altres llocs el 13) de febrer el 1900 a Cartagena. Treballava de fonedor a Can Trullàs i vivia al carrer Unió amb la barcelonina Adelaida Martínez, Josep Martínez –oncle de la seva esposa i que era guarda de l’Ajuntament-, i els fills Dolors, Llibertat i Pere. Cap a la dècada dels anys vint ja pertanyia a la CNT. El maig de 1933, Pedro Roca ja fou empresonat per una vaga. El 1934, pels fets del 6 d’octubre va ser empresonat al vaixell ‘Argentina’ (La Vanguardia, 1/12/34) amb Jacint Barnet i Jaume Vila, tot i que després els alliberaren. En un article el 27 de febrer de 1935 a Solidaridad Obrera explicava que a Les Franqueses s’estava celebrant l’enterrament d’una filla de Pedro Roca. “El acto, que fue civil, revistió una sentida manifestación de duelo, por tratarse de ser el primer acto civil que ha tenido lugar en esta población, cuyos habitantes, seguramente no se han enterado que están dentro de una República de trabajadores laicos”. Es queixava que les autoritats van posar moltes dificultats per a la celebració d’aquest enterrament civil i agraïa que es pogués fer “gracias a la imposición del juez de Primera instancia de este partido”. Roca fou el delegat de Treball del Comitè i després de l’Ajuntament. Fou nomenat delegat-interventor per part de la Generalitat de la Col·lectivitat Metal·lúrgica Trullàs el 14 de febrer de 1937. Va ser regidor de Treball i va ser detingut i conduït a la presó Model de Barcelona juntament amb l’alcalde i regidors després dels fets de maig de 1937. Després de tres mesos fou alliberat i va tornar a ser regidor. Durant la guerra sembla que es va allotjar a la casa on havia viscut el procurador Vallbona al carrer Prim, segons versió de Carles Vallbona. Més tard aniria a viure al carrer Caputxins, a la denominada Casa Sopas, i treballava a la foneria de Can Trullàs fent material de guerra. Alguns testimonis afirmen que se’l va veure amb una arma als primers dies de la revolució. Segons un informe franquista “distinguióse por su violencia en la organización de colectividades usando siempre la amenaza”. Segons Lorenzo Castro, Roca fou qui va salvar momentàniament de la mort als capellans que estaven a la presó de la ciutat perquè tot just abans de la guerra, un dels mossens que estaven allà, li havia fet els tràmits per casar-se. El frare Pedro Melero destaca en la seva autobiografia que quan estaven a la presó de Granollers juntament amb el pare Castro i altres religiosos, arribaren a les 2 de la matinada dos cotxes del Comitè de Montcada que els volien afusellar. El responsable de la presó va anar ràpid a l’Ajuntament i des d’allà van trucar el Comitè de Granollers. Aquest els avisà que a la presó “había dos autos para sacar a los presos, y he aquí que uno del Comitè de Granollers, llamado Roca, cogió su fusil y marchó directo a la cárcel a ver lo que pasaba con nosotros. Cuando llegó Roca, empezó a blasfemar contra los del Comité de Montcada y a decirles a aquellos malvados que allí nadie mandaba más que él y que si teníamos que estar muertos, ellos ya lo hablarían... Al marcharse los autos Roca y otros tres vinieron a tranquilizarnos y a decirnos que no nos pasaría nada mientras ellos estuviesen al frente del movimiento”. Al ple de l’Ajuntament del 5 de novembre de 1936, Roca demanava que els obrers que treballaven de franc en l’enderroc de l’església de Sant Esteve, se’ls hi pagués una quantitat econòmica, a més de poder anar als menjadors populars, proposta que va ser acceptada. Pedro Roca i la seva esposa Adelaida van emigrar a Montauban (França) el 1939. Posteriorment Roca s’exilià a Mèxic on morí el 1941. Segons informació cedida per Sergi Barredo, a la pàgina d’Internet (www.exiliados.org) hi ha la llista de passatgers del vapor “Saint Domingue” des de Fort de France (Martinica) al port de Coatzacoalcos, Veracruz, on arribà el 26-VII-1940. El vaixell agafà els passatgers del vapor ‘Cuba’, que sortí de Bordeus el 19-VI-1940, sent capità Jacques de Framont. Entre els passatgers estava Roca. Existeix una fitxa del Servicio de Migració mexicà en el qual indica les seves dades personals (cabell castany, d’1’62 metres d’alçada i que tenia tallada una part de la falange del seu dit índex de la mà esquerra. Pel que fa a la seva professió era fonedor però també agricultor i que va arribar a Mèxic en l’esmentat vaixell. La seva residencia va ser a Mèxic DF i va morir poc temps després. La filla de Pedro Roca i Adelaida Martínez es deia Carme Roca Martínez que, segons el padró d’habitants de 1940, figurava com a hoste al carrer Corró, 143 (encreuament amb el carrer Valencia) on vivien Miquel Pregona Duch (72 anys), Rosa Montagud Pericas (73 anys) i Montserrat Pregona Mompart (45 anys). En aquell moment la nena tenia 8 anys i els seus pares es van veure obligats a deixar-la a Granollers. Segons testimoni oral de Bernardino Roman (franciscà conventual) a Sergi Barredo, Pedro Roca i Adelaida Martínez van deixar a la seva filla per Montserrat Pregona, molt relacionada amb els frares. Poques persones coneixien la filiació de la nena i es van fixar en Montserrat per ser una persona bondadosa i discreta i que cuidà de la nena. Algunes famílies, com els Lamarca, l’ajudaven en la manutenció de la nena. Carme es casà el setembre de 1954 amb un empresari tèxtil mataroní.

Vallesans al Front d'Aragó

Al cap de menys de 2 mesos d'iniciar-se la guerra, una columna de vallesans van marxar cap al front d'Aragó per ajudar a la República a sufocar l'aixecament militar. És la Columna del Vallès Oriental, una columna on va tenir un pes important la gent vinculada a la CNT-FAI però en la qual hi van formar part gent de tots els partits i sindicats al costat de la República. Val a dir que va ser una Columna formada per voluntaris tot i que es va acabar d'omplir per nois de les quintes. El gruix de milicians eren de Granollers però n'hi havien de tots els pobles del Vallès Oriental més algun de l'Occidental. Al llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers' apareixen tots els noms de les persones, d'on eren, l'edat i de què treballaven que van forma la Columna del Vallès que va partir de Granollers cap a Vicién (Osca). A la foto, una targeta postal d'un granolleríde la Columna, Francisco Cladellas, que enviava a la seva família.

La Granja col·lectivitzada de Can Duran a Canovelles durant la Guerra Civil

El 18 de juliol de 1937 la Policia de la Generalitat va incautar la Granja col·lectivitzada de Can Duran ja que el seu administrador, Josep Espinalt, havia desaparegut. Espinalt era conseller d’Agricultura de l’Ajuntament de Granollers, membre del sindicat dels Rabassaires però de clara tradició anarquista des de principis de segle a la comarca del Bages. Segons la comissaria general d’Ordre Públic l’acusà d’incrementar el nombre de caps de bestiar durant el seu mandat a la granja “imponiendo a los vecinos multas de semovientes”. Can Duran fou un exemple de granja col·lectivitzada. Entre les persones que van declarar arran d’aquesta incautació i judici hi havia Isidro Izquierdo Querol, nascut a Iglesuela del Cid (Terol), i que treballava des de 1927 a la Granja. Durant la guerra va estar al corrent de tot el que va passar a la finca. Can Duran pertanyia des dels anys vint a Antonio Pérez López, resident al carrer Trafalgar de Barcelona. Pérez venia a Can Duran en algunes temporades, sobretot a l’estiu. Amb l’esclat de la guerra i per por a ser perseguit, Pérez se’n va anar a Itàlia l’11 d’agost de 1936. Izquierdo deia que Pérez no era cap facciós “sino que era amante de la clase trabajadora, y que se dedicaba al negocio del cacao i café a Fernando Poo (Guinea)”. Segons ell, diverses persones demandades al Jutjat de Barcelona per Pérez que li devien diners del negoci del cafè, l’havien amenaçat de mort. Aquests aprofitaren la situació per espantar-lo i estalviar-se de pagar els deutes. Segons informació d’Izquierdo, Can Duran tenia una casa de dos pisos i planta baixa, a més de jardí. Tenia 93 hectàrees de terreny i d’elles unes 40 es cultivaven durant tot l’any. El fruit principal eren avellanes, blat i civada. Les avellanes li deixaven unes 4.200 pessetes a l’any i el cereal unes 2.000, mentre que la civada la donava al bestiar. La resta de les hectàrees les cultivaven altres persones de Canovelles, entre elles el Tronxaire –que havia mort feia uns mesos-, Francesc Pous, Pere Cors, Francesc Cors i altres. A l’inici de la guerra hi havia 400 gallines i 36 capons que valien unes 4.000 pessetes, 100 pitxons, 8 faisans, dos vedells, 30.000 quilos de blat de moro, quatre quarteres d’ordi. Deia que als primers dies van venir uns homes armats i es van endur gallines. Més tard arribaren altres que es van emportar més aviram pagant el seu valor. Així van poder pagar els jornals als treballadors. Tres vedells se’ls va endur un Comitè de Barcelona i altres Comitès de la comarca s’emportaren coberts, vaixella de plata,... El 20 d’agost de 19

36 Josep Espinalt, responsable d’Agricultura del Comitè, es presentà a la finca i es van endur els 30.000 quilos de blat de moro, dient que ja ho pagarien. Requisaren una màquina premsadora, una per segar, matalassos, llençols i garrafes plenes de licors. El 20 de setembre, per raons higièniques, responsables de l’Hospital demanaren treure del seu centre dues vaques requisades que donaven llet als malalts establerts allà. Espinalt decidí portar-les a Can Duran. Així començà aquesta granja col·lectivitzada. Després arribaren 200 pollastres, una vuitantena de conills, una seixantena de conills petits, vuitanta gàbies per conills. En diverses etapes i fins al febrer de 1937, tenia 32 vaques i un toro, un carro, tres cabres, dues eugues i una jaca, a més d’eines agrícoles.. Alguns d’aquests animals es van morir o es venien. Izquierdo declarava que els, conills, el carro i les gàbies eren de Can Duros de les Franqueses. El producte de les granges i els animals era liquidat per Izquierdo cada diumenge al Sindicat Agrícola de Granollers. Reconeixia que diàriament s’enviaven 30 litres de llet a l’Hospital i rebia per la seva feina 225 pessetes al mes, menys el darrer que en va rebre 300. Can Duran va esdevenir a partir d’aquesta data el lloc on es portaven els animals i material requisat d’altres cases de pagès a favor de la col·lectivitat agrícola. D’allà sortien cada dia una quantitat important de llet a l’Hospital i la resta es venia a uns preus ‘raonables’ mentre en van poder tenir suficient quantitat. Text extret del llibre La Revolució de 1936 a Granollers.

Publicació del llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers'

Aquest llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers' el tenia en ment des de feia anys tot i que publicar-lo era un tema complicat degut al cost i a la nul·la confiança de les institucions més properes. Però aquest llibre el volia tirar endavant fos com fos sabent que la meva mare estava malalta de càncer. Finalment el vaig publicar i només puc dir que me mare, que va morir curiosament el 18 de juliol d'aquest any, va estar molt orgullosa que el seu fill tingués un llibre propi que hi ha dedicat moltes hores -sempre per voluntat pròpia, sense esperar guanyar-se la vida d'això- i que en definitiva és un record del que va ser la ciutat aquells anys. Un llibre d'interès per als granollerins, no per tots sobretot els que remenen les cireres, però si per molts d'altres. Per això el més important de tot és que un confiï en un mateix i que si vol tirar endavant un projecte, ho faci. Gràcies als qui heu valorat un estudi històric de la ciutat sense dependències de cap signe polític.

El 6 d'octubre de 1934 a Granollers

Un dels aspectes tractats en aquest llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers' és el que va passar el 6 d'octubre de 1934 quan Companys va proclamar l'Estat Català després de les decisions del govern dretà a la República Espanyola. A Barcelona i altres ciutats catalanes, membres més radicals de l'independentisme, sobretot Estat Català, van sortir al carrer però de seguida abandonaren les armes. A Granollers va passar però un cas curiós. L'anarquisme, amb la CNT-FAI, no va voler saber res d'aquella proclamació a tot Catalunya, però a Granollers, una vegada els membres d'Estat Català es retiraren a casa, els anarquistes van agafar les armes i van fer una revolta. Van estar a punt de cremar l'església, tal com es pot veure a la foto, tot i que al final no van tenir temps d'incendiar-la o bé al final es tiraren enrere. El que sí van fer és assaltar la caserna de la Guàrdia Civil, que estava al carrer Conestable de Portugal. Allà els de la Benemérita van estar encerclats fins a l'arribada de les tropes de l'exèrcit arribades de Barcelona. Després els anarquistes es van amagar a l'Ajuntament i després d'unes canonades, es van rendir o molts d'ells van fugir per la part de darrera. Els fets del 6 d'octubre van conduir empresonaments, canvis a l'ajuntament i també una mala maror que va continuar fins a l'inici de la Guerra Civil.

La construcció de la doble via del tren a Granollers

La construcció de la doble via del tren que actualment passa per Granollers. Anteriorment l'única via del tren, que passava pel carrer Girona i actual av. Sant Esteve, i això feia encaixonar més la ciutat. Per expandir-la es va decidir posar la doble via en el lloc on és ara però el que no es coneix és que això va suposar que arribés molta gent d'arreu de Catalunya i Espanya per treballar en aquestes dures obres que es feien a pic i pala. Gent procedent d'Almería (Lúcar, Tíjola, Purchena) però també d'altres zones d'Espanya, treballaven per un sou de misèria. La responsable de les obres fou la Compañía ABC, que tenia la seva oficina al carrer Joan Prim. Des dels inicis de les obres a principis de 1932, es van produir nombroses queixes i vagues. També es va produir un terrible accident del camió que transportava els treballadors i que va provocar diversos morts. Cal recordar tots aquests fets i de les condicions de com es treballava en aquella època.

Trobada amb Germinal Serras, fill del revolucionari anarquista Esteve Serras

La setmana passada em vaig trobar a S'Agaró amb Germinal Serras, fill d'Esteve Serras, qui fou un dels principals líder anarquistes granollerins als anys 20 i 30. Esteve Serras fou afusellat al Camp de la Bota pels franquistes després de ser acusat de participar en actes violents durant la guerra a Granollers. Germinal, que té 80 anys, té encara algun record del seu pare tot i que el coneix més d'ell és gràcies a la seva mare Francisca Sabatés, que va morir als 100 anys. Tot i que ella es va casar amb un altre home, Francisca sempre va estimar a Esteve Serras tal com em va comentar.

Presentació del llibre a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental

Vull agrair a Xavier Pérez director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, que pogués presentar el passat 5 de juny el meu llibre. S'hi van aplegar més d'una trentena de persones i es va establir un debat en el qual hi va participar molta gent. Agraeixo tots els que van venir aportant visions diverses, algunes més radicals que altres, però visions en definitiva. Gràcies a persones que vaig entrevistar i que hi van ser presents, als del Restaurant Anònims, a amics i amigues que van venir de lluny, a familiars i en definitiva a tothom que hi va ser present. Recordeu que si voleu saber com adquirir el llibre ho podeu fer a través del correu electrònic fontcarles@yahoo.es

Entrevistes a la premsa comarcal

Recentment m'han entrevista en diversos mitjans comarcals. Gràcies a Vallès Visió, RAP 107, La Portada, Nacio Digital, Revista del Vallès i Contrapunt.

Compra del llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers'

Tothom que vulgui adquirir aquest llibre sobre els inicis de la Guerra Civil a Granollers pot enviar un e-mail a fontcarles@yahoo.es 'La Revolució de 1936 a Granollers' és un llibre que l'he publicat a través d'una editorial d'Internet que es diu Punto Didot. El seu preu és de 20 euros. Es tracta d'un llibre en el qual portava molt anys pensant-hi i que per fi vaig decidir escriure. En ell podreu trobar molta informació sobre com era Granollers als anys trenta i sobre el que va succeir a la capital del Vallès Oriental durant els primers mesos de la guerra. També hi ha un llistat dels membres de la Columna del Vallès que van anar al Front d'Aragó el setembre de 1936. Està basat tant en arxius com en fonts orals, una cinquantena, que he pogut entrevistar. Tant als responsables de tots els arxius consultats (tant per Internet com físicament) a més de tots els testimonis que m'han ajudat els hi dono les gràcies ja que sense ells hagués estat impossible publicar aqust llibre. Salut.

Presentació del llibre el dimecres 5 de juny a les 19:00 a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental

Aquest dimecres 5 de juny presentaré el llibre 'La Revolució de 1936 a Granollers' a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, que està al Carrer de l'Olivar, 10 de Granollers. Gràcies al seu director Xavier Pérez que em va convidar a presentar-lo i a les hores que hi he passat en aquest arxiu on hi ha molt material inèdit i que cal donar a conèixer. Tothom està convidat a aquesta presentació, la primera que faig a Granollers després d'haver-la fet a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets.