La filla de Pedro Roca, un anarquista de Granollers

L'altre dia em va trucar la néta d'un anarquista de Granollers, Pedro Roca Prieto. Em va dir que estava molt sorpresa i entusiamada perquè va descobrir el meu llibre i a més destacava biografia que hi ha del seu avi. La seva mare Dolors, filla de Pedro Roca, que té 80 anys, la va deixar a Granollers a una família de Granollers quan es va exiliar el 1939. Roca va marxar cap a Mèxic i va morir el 1941. Va descobrir coses que desconeixia del seu pare i que vaig poder localitzar en arxius, llibres i fonts orals. Aquesta és una de les coses que em fan enorgullir més d'aquest llibre ja que aquesta senyora, a la seva edat, ha pogut conèixer més dades del seu pare ja que ella a penes tenia sis o set anys. Un dia d'aquests quedarem amb la filla i la néta i conversarem més sobre qui era el seu pare i la situació que li va tocar viure en aquells complexos i difícils anys.

Aquesta és la ressenya de Pedro Roca Prieto. Nascut el 29 (en altres llocs el 13) de febrer el 1900 a Cartagena. Treballava de fonedor a Can Trullàs i vivia al carrer Unió amb la barcelonina Adelaida Martínez, Josep Martínez –oncle de la seva esposa i que era guarda de l’Ajuntament-, i els fills Dolors, Llibertat i Pere. Cap a la dècada dels anys vint ja pertanyia a la CNT. El maig de 1933, Pedro Roca ja fou empresonat per una vaga. El 1934, pels fets del 6 d’octubre va ser empresonat al vaixell ‘Argentina’ (La Vanguardia, 1/12/34) amb Jacint Barnet i Jaume Vila, tot i que després els alliberaren. En un article el 27 de febrer de 1935 a Solidaridad Obrera explicava que a Les Franqueses s’estava celebrant l’enterrament d’una filla de Pedro Roca. “El acto, que fue civil, revistió una sentida manifestación de duelo, por tratarse de ser el primer acto civil que ha tenido lugar en esta población, cuyos habitantes, seguramente no se han enterado que están dentro de una República de trabajadores laicos”. Es queixava que les autoritats van posar moltes dificultats per a la celebració d’aquest enterrament civil i agraïa que es pogués fer “gracias a la imposición del juez de Primera instancia de este partido”. Roca fou el delegat de Treball del Comitè i després de l’Ajuntament. Fou nomenat delegat-interventor per part de la Generalitat de la Col·lectivitat Metal·lúrgica Trullàs el 14 de febrer de 1937. Va ser regidor de Treball i va ser detingut i conduït a la presó Model de Barcelona juntament amb l’alcalde i regidors després dels fets de maig de 1937. Després de tres mesos fou alliberat i va tornar a ser regidor. Durant la guerra sembla que es va allotjar a la casa on havia viscut el procurador Vallbona al carrer Prim, segons versió de Carles Vallbona. Més tard aniria a viure al carrer Caputxins, a la denominada Casa Sopas, i treballava a la foneria de Can Trullàs fent material de guerra. Alguns testimonis afirmen que se’l va veure amb una arma als primers dies de la revolució. Segons un informe franquista “distinguióse por su violencia en la organización de colectividades usando siempre la amenaza”. Segons Lorenzo Castro, Roca fou qui va salvar momentàniament de la mort als capellans que estaven a la presó de la ciutat perquè tot just abans de la guerra, un dels mossens que estaven allà, li havia fet els tràmits per casar-se. El frare Pedro Melero destaca en la seva autobiografia que quan estaven a la presó de Granollers juntament amb el pare Castro i altres religiosos, arribaren a les 2 de la matinada dos cotxes del Comitè de Montcada que els volien afusellar. El responsable de la presó va anar ràpid a l’Ajuntament i des d’allà van trucar el Comitè de Granollers. Aquest els avisà que a la presó “había dos autos para sacar a los presos, y he aquí que uno del Comitè de Granollers, llamado Roca, cogió su fusil y marchó directo a la cárcel a ver lo que pasaba con nosotros. Cuando llegó Roca, empezó a blasfemar contra los del Comité de Montcada y a decirles a aquellos malvados que allí nadie mandaba más que él y que si teníamos que estar muertos, ellos ya lo hablarían... Al marcharse los autos Roca y otros tres vinieron a tranquilizarnos y a decirnos que no nos pasaría nada mientras ellos estuviesen al frente del movimiento”. Al ple de l’Ajuntament del 5 de novembre de 1936, Roca demanava que els obrers que treballaven de franc en l’enderroc de l’església de Sant Esteve, se’ls hi pagués una quantitat econòmica, a més de poder anar als menjadors populars, proposta que va ser acceptada. Pedro Roca i la seva esposa Adelaida van emigrar a Montauban (França) el 1939. Posteriorment Roca s’exilià a Mèxic on morí el 1941. Segons informació cedida per Sergi Barredo, a la pàgina d’Internet (www.exiliados.org) hi ha la llista de passatgers del vapor “Saint Domingue” des de Fort de France (Martinica) al port de Coatzacoalcos, Veracruz, on arribà el 26-VII-1940. El vaixell agafà els passatgers del vapor ‘Cuba’, que sortí de Bordeus el 19-VI-1940, sent capità Jacques de Framont. Entre els passatgers estava Roca. Existeix una fitxa del Servicio de Migració mexicà en el qual indica les seves dades personals (cabell castany, d’1’62 metres d’alçada i que tenia tallada una part de la falange del seu dit índex de la mà esquerra. Pel que fa a la seva professió era fonedor però també agricultor i que va arribar a Mèxic en l’esmentat vaixell. La seva residencia va ser a Mèxic DF i va morir poc temps després. La filla de Pedro Roca i Adelaida Martínez es deia Carme Roca Martínez que, segons el padró d’habitants de 1940, figurava com a hoste al carrer Corró, 143 (encreuament amb el carrer Valencia) on vivien Miquel Pregona Duch (72 anys), Rosa Montagud Pericas (73 anys) i Montserrat Pregona Mompart (45 anys). En aquell moment la nena tenia 8 anys i els seus pares es van veure obligats a deixar-la a Granollers. Segons testimoni oral de Bernardino Roman (franciscà conventual) a Sergi Barredo, Pedro Roca i Adelaida Martínez van deixar a la seva filla per Montserrat Pregona, molt relacionada amb els frares. Poques persones coneixien la filiació de la nena i es van fixar en Montserrat per ser una persona bondadosa i discreta i que cuidà de la nena. Algunes famílies, com els Lamarca, l’ajudaven en la manutenció de la nena. Carme es casà el setembre de 1954 amb un empresari tèxtil mataroní.