A Granollers també, en un primer moment, els sectors d'Estat Català també van secundar aquesta insurrecció però de seguida van deixar les armes. Llavors es va producció una revolta anarquista que va posar amb molts problemes la caserna de la Guàrdia Civil, que era al Carrer Conestable de Portugal, i va provocar l'arribada de tropes de l'exèrcit que van llançar unes quantes canonades contra l'edifici de l'Ajuntament on estaven amagats els anarquistes de granollerins. Aquest és un fragment del llibre on parlo d'aquests fets i que és un signe més del que passaria dos anys més tard.
"A part dels conflictes laborals, Granollers també fou un dels llocs on els denominats ‘Fets del 6 d’Octubre’ de 1934 van tenir una repercussió a Catalunya i que també són un element més per entendre la revolució que es produí a la localitat a partir del 18 de juliol de 1936. Aquests fets tenen com a rerefons les crítiques contra el nou govern estatal i l’entrada de ministres de la CEDA, el partit de les dretes espanyoles i considerat poc republicà, i per la negació de la llei de Contractes de Cultiu. A Catalunya, el president Companys proclamà l’Estat Català però tan sols fou recolzat pels independentistes. La CNT no va actuar tret d’alguns llocs com a Granollers, que ho va fer de forma autònoma.
El 5 d’octubre al matí va circular el rumor que a Barcelona havia esclatat una vaga general. Cap a les onze del matí començà una vaga a Granollers. Els taxis de la plaça Maluquer i Salvador es van retirar i empreses com Can Pinyol o els tallers de La Gralla van aturar la feina. A la tarda, les botigues tancaren, tret dels cafès. En aquella mateixa nit un grup d’obrers va anar a la Porxada i va obrir el local de la CNT clausurat.
Des de l’ajuntament, encapçalat per Esteve Camillo, es va fer un pregó al vespre perquè l’endemà les botigues obrissin. “Els del Sometent armats patrullaven per la ciutat per mantenir l’ordre. Tot i això, transcorregué el dia sense incidents”, indicava Ferran Salamero, corresponsal de La Vanguardia. Com cada dissabte les autoritats demanaven que s’anés a cobrar la setmanada. A la ràdio sonaven himnes patriòtics catalans i el missatge del conseller de Governació, Josep Dencàs, era el de mantenir l’ordre. A la nit els cambrers van fer vaga i als bars només hi servien els propietaris.
A l’endemà, el 6 d’octubre, l’ambient estava enrarit esperant notícies de Barcelona. A les 8 i 12 minuts del vespre, els granollerins escoltaren a la ràdio el president Companys proclamant l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i declarant que s’havien trencat les relacions amb el govern central. A dos quarts d’onze de la nit “la campana grossa brandà toc de Sometent”. De militants d’Estat Català n’hi havia ben pocs a Granollers. Entre ells Josep Coll, president de la Joventut d’ERC-Estat Català. Cap al 1933 també s’havia creat una delegació del Partit Nacionalista Català, un grup separatista escindit d’ERC i d’Estat Català. En formaren part Font de Falgà, com a president, Arnald Vilardebó com a secretari, i Manel Pagès com a vocal. Pagès comenta que Vilardebó, un estudiant d’enginyeria tèxtil, de seguida es va destapar “En pocs dies gestionà un local: un primer pis amb una gran balconada a la que d’un pal hi penjà una gran senyera amb l’estel blanc sobre camp triangular blau, davant de l’Hotel Europa. Havia convertit el cafè de l’Europa en tribuna de controvèrsia política,... Malauradament fou agressiu vers els altres partits que no tenien el seu credo, especialment contra els anarquistes. Va esclatar amb pamflets insultants i absents del més elemental sentit polític. Perdé allò que havia guanyat. El van apallissar. El traslladàrem més mort que viu a Barcelona i el partit es va dissoldre”.
Fins a aquells moments, a Granollers no s’havien produït incidents sagnants. Però abans de mitjanit del 6 d’octubre, grups de gent armada van recórrer els centres polítics considerats desafectes i van iniciar destrosses. Es van dirigir al Centre Tradicionalista i van llançar pel balcó el seu mobiliari. Es va fer una gran foguera al mig del carrer sense que el Sometent fes res per impedir-ho. Això es va repetir al local de la Lliga, a Can Compte. Al Centre Catòlic, “elements que es deien de l’autoritat van fer un registre i van clausurar l’edifici posant un cartell que deia ‘Clausurat governativament’ amb un segell de l’alcaldia. Fou assaltat el Centre Radical d’Aliança Republicana i alguns dels que van entrar van aprofitar per refrescar-se amb diverses begudes”. Diumenge al matí ja no es sentia música patriòtica a la ràdio. L’exèrcit ja tenia controlada la situació a Barcelona i els membres d’Estat Català de Granollers van tornar cap a casa seva. Al migdia del diumenge 7 d’octubre, un grup de gent, bàsicament de la CNT, anà a la Porxada i pujà a la Casa Consistorial animant a la rebel·lió contra el feixisme. A aquella hora la gent sortia de missa. Van tallar les comunicacions de telèfon i telègraf i es van fer escorcolls a la recerca d’armes. Es requisà un Talbot de la vídua de Joan Montañà i un taxi de Marià Puig. “En aquells moments va iniciar-se la veritable revolució”, afirma Fèlix Rodrigo quan la CNT s’apoderà de les armes que havien deixat els d’Estat Català. Un article al diari La Solidaridad Obrera (22/01/35) indicava que en un primer moment “las autoridades locales que junto Esquerra, Estat Català, Partit Nacionalista y toda una mescolanza de partidarios y colores descoloridos que les vimos durante la semana fusil al hombro parando autos, requisando camiones y haciendo registros y mil alardes de chulería, envalentonados por la impunidad con que contaban, se los tragó la tierra cuando llegó el peligro”.
Al migdia els revolucionaris eren els amos de la ciutat. Requisaren un camió i mitja dotzena d’homes van anar cap a les Franqueses a buscar dinamita. A les 4 de la tarda els revolucionaris, que eren més d’un centenar, s’apoderaren de l’autobomba dels Bombers i l’ompliren de benzina. Salamero comentava que es presentaren “al ‘poste’ de benzina de Can Armengol a la plaça dels Porcs amb uns camions de regar buits. Exigien que l’Armengol, per la seva religiositat, l’omplís de combustible per incendiar l’església. No va tenir cap altra alternativa. Així que va caldre bombar fins omplir aquell ‘trasto’. Ho feu resant i a cada bombada anava dient: Que no cremi”. Van dur el camió davant de l’església de Sant Esteve i del col·legi de Sant Josep i van ruixar-los amb benzina. A les 5 arribaren una vintena de guàrdies civils que impediren l'incendi. El Diluvio dóna una altra versió, “explotó un artefacto en las puertas de la iglesia que debía facilitar la entrada para su incendio; pero después, atendiendo indicaciones amistosas o decisión propia, prescindieron del auto-bomba, sin llevar a cabo los propósitos”. (11-10-34)
Els guàrdies civils “entraren pel carrer Santa Esperança, davant de l’Ajuntament i van ser rebuts a trets i un dels guàrdies, l’Hernández, que quasi sempre solia estar sota influències etíliques, va ser ferit a una cama”, comentava Agustí Lorenzo. La Guàrdia Civil, en no controlar la situació, s’agrupà a la caserna del carrer Conestable de Portugal. Va ser una nit de molts trets. Van ser ferits lleus dos guàrdies, Antonio Torregrosa i Felipe Gómez –procedents de Sant Celoni- i greus Adolfo Hernández i Pere Llop. Foren atesos pel dentista Bossy i pel metge Francesc Merino a la Creu Roja. Mentrestant els anarcosindicalistes van fer una barricada davant de la Fonda Europa. Pere Diumaró, que vivia a la Taberna de Can Peret que feia cantonada amb la plaça de la Corona, recorda aquells fets. “Quan hi havia problemes al carrer el meu avi em deia que anés cap a dalt a les golfes. Des de la finestreta vaig poder veure com des de la cantonada els revolucionaris anaven disparant trets cap a la caserna. Després arribaren els soldats”.
Segons La Vanguardia, “cuando ya los guardias civiles sitiados acababan las municiones, a primeras horas de la mañana, con exposición de su vida logra salir a la calle la esposa de un guardia, llamada Enriqueta Olbera, y comunica telefónicamente con Barcelona pidiendo refuerzos”. La gent es va adonar com les gastaven els revolucionaris però també de la resposta de l’exèrcit. L’entrada de les tropes a Granollers, formades per cavalleria, infanteria i artilleria, va ser contundent. Eren uns 50 homes i anaven amb dos canons de la sisena bateria del regiment de muntanya número 1, dues companyies d’infanteria, 80 homes del novè de Cavalleria i una secció de 20 guàrdies d’assalt. Van arribar cap a dos quarts de deu del matí per la carretera N-152 passant pel pont del riu Congost i allà ja van disparar uns trets d’advertència. Després entraren pel carrer Prat de la Riba, Alfons IV i la plaça de la Corona on van emplaçar un canó tot disparant una altra salva que foradà un dels fanals que hi havia a la voravia del llavors carrer Doctor Robert. Els guàrdies d’assalt van anar a La Unió Liberal per dispersar a cops de porra els que es trobaven allà. Després anaren pel carrer Santa Esperança i entraren a la plaça de la Porxada. A la cantonada de Can Burgués es van aturar en rebre trets des de l’Ajuntament. Des d’allà van disparar foc de canó a la façana del consistori. Una vintena de canonades van fer blanc i els que estaven dins es van anar escapolint per darrere. Abans de les dotze del migdia ja s’havien apoderat de l’edifici. Esteve Velilla diu que un projectil va anar directament al rellotge de l’Ajuntament. “D’aquest fet va sortir una cançó als Coros de Can Mariano. Deia ‘Busca la busca que la busca no trobaràs’ referent a la canonada que van tirar a una de les agulles del rellotge del consistori”. Després de les canonades, al rellotge li faltaven els 6 i 9. Francesc Forniés recorda que un projectil “va passar pel mig d’una farola de davant de l’Ajuntament i encara s’aguantava dreta”. Els revolucionaris es van escapar per la part de darrera de l’Ajuntament, al passatge Sant Bartomeu. “Va quedar plantant cara, tota sola, una noia fins que al final també es va escapolir pel mateix camí que els seus companys”, segons Pere Crusellas al llibre ’60 anys després’ i Agustí Lorenzo a ‘La nena’. La Gralla assegurava que era un jovenet “contusionat i mig asfixiat pel fum de la pólvora, el qual fou curat i detingut”. El Correo Catalán deia que molts dels “rebeldes consiguieron fugarse y salir de la ciudad, hacia el campo por donde la tropa les persigue, especialmente al que acaudillaba a los rebeldes conocido por Paulet” (10/10/34).
El Comandant García Gomis cridà l’equip de govern i l’alcalde Camillo fou detingut. Francesc Bofill s’encarregà de l’alcaldia. L’edifici de l’Ajuntament va quedar malmès. Tant la façana, com el balcó central, el rellotge i diverses finestres van quedar perjudicades a l’igual que el saló de plens, el departament destinat al Jutjat a la planta baixa, el saló i la secretaria. Les caixes de cabdals estaven forçades i la documentació era per terra. Es va habilitar provisionalment l’edifici de l’Escola de Música. Dies després dels fets, el ban signat pel comandant prohibia la formació de grups de més de tres persones, així com les reunions a centres i societats. Els desperfectes foren valorats en 30.000 pessetes.
Granollers havia viscut quatre dies molt moguts. Va morir Joaquín Aparicio, veí d’Alcanyís i representant de Renault, que viatjava en un taxi i es va veure immers en el tiroteig. “Per justificar-se, els soldats van dir que era un súbdit francès i que al no fer cas al senyal d’atur el van disparar. No era veritat, van fer-ho quan baixava del cotxe, caient mort a terra”, relata Agustí Lorenzo. Ana Rodríguez fou ferida quan mirava per la finestra de casa seva. Els detinguts van ser conduïts al Dipòsit Municipal, mentre que les tropes s’allotjaren a la Caserna. A més de l’alcalde, es va detenir, entre altres, a Pere Iglesias, Lluís Jiménez, Joan Escrits, Bartomeu Fitó, Cebrià Clavera, Genís Mayordomo o Emili Rossell, “a qui fou concedida llibertat provisional per raó que la seva esposa ha donat a llum un nen”. (La Gralla, 11-11-1934) A més la Justícia reclamava a Magdalena i Joan Pericas, Vicenç Marcet, Joan Ruaix, Esteve Serras, Josep Coll, Manuel Fabregat, Llucià Paulet, Valeri Mas i a l’excap de policia, Pablo Lope. Foren alliberats Miquel Ter, Josep Piñel, Joaquim Piera, Ramon Mestre, entre altres".
No hay comentarios:
Publicar un comentario